Fa poc vaig tenir la sort de conèixer virtualment a Claudio Bravo , artista hiperrealista de Chile. Va ser per casualitat, a través de la seva pàgina web, cercant informacions per a altres temes i tasques. Em va impactar molt i vaig decidir investigar un poc més.
D’aquí em vaig interessar per l’Hiperrealisme. Durant anys, els artistes plàstics han evitat la realitat, modelant-la i interpretant-la, veient-la amb uns altres ulls, traduïnt-la a un altre llenguatge. L’Hiperrealisme vol tornar a la realitat, però a la realitat més quotidiana. No retrata els grans personatges o els grans monuments. Vol reflectir les coses més normals. Aparegut als anys 60 del segle passat, vol reflectir la realitat, fins i tot més enllà que la fotografia.
El genial artista que m’ha fet escriure aquest post avui, Claudio Bravo, neix a Chile al 1936. És artista perquè ho havia de ser. De jove ja copiava dibuixos de Leonardo da Vinci, en contra de l’opinió de la seva família, que deien que les seves pintures només el durien al fracàs. Tanta sort que Claudio va seguir la seva vocació i va seguir pintant, segons ell mateix deia, com els grans pintors europeus (Fra Angelico, Vermeer, Miquel Àngel…) a qui va estudiar a través de llibres i publicacions. La seva primera exposició, als 18 anys, ja va ser un èxit. Després es féu seguidor de Dalí i del seu surrealisme o de Tàpies, qui van influir molt en la seva obra posterior. En investigació i recerca constant ha estat pintor, ballarí i actor de teatre i encara ara està en constant descobriment.
Primer es va fer famós pels seus retrats però després es va decantar pels bodegons d’objectes quotidians, com les seves pintures de bosses de paper. Actualment les seves obres són exposades a Nova York i subastades a Sotheby’s.
Però tal vegada l’Hiperrealisme és més conegut per l’escultura i, sobretot, per un escultor: Ron Mueck qui fa figures humanes que no se sap si són reals o més que reals, que estan a punt de posar-se en moviment. La seva vida professional comença als efectes especials al cinema però després es decantà per dedicar-se plenament a les seves pròpies creacions. Aquestes es caracteritzen per ser grans figures que volen plasmar fidelment la figura humana fins als més petits detalls, fins i tot alguns d’aquests detalls han estat pol·lèmics com va passar amb la seva obra “Dead dad”.
Tal vegada l’Hiperrealisme pot millorar la realitat… el que tots cerquem avui dia.
