Hace poco, viendo unas imágenes de las que hablaba el museo Can Prunera de Sóller, me impresionó un pintor que desconocía, Mark Rothko. Este pintor, nacido en Rusia en 1903 y fallecido en Estados Unidos en 1970, recibió influencias de todos los “ismos” del siglo XX pero sobre todo del Expresionismo y el Surrealismo, aunque nunca perteneció a sus círculos. Su evolución artística le llevó a realizar una exhaustiva investigación del color y la utilizó para pintar grandes cuadros con rectángulos monocromáticos con bordes difuminados.
Untitled
Poco a poco, su vida se vuelve melancólica y depresiva y se funde con sus obras que cambian los colores vivos por violetas, granates y al final, negros. Un recorrido artístico paralelo a su recorrido vital que acabó en suicidio.
Em perdonareu si torno parlar del meu poble. No ho puc evitar, m’agrada molt ser i viure aquí i m’encanta parlar-ne. Crec que cada un té un poquet o un molt del lloc on ha nascut i a la vegada entre tots formem la idiosincràsia d’un poble, d’una ciutat, d’un país…
Aquest petit poble, Sóller, durant segles ha estat quasi aïllat de la resta de Mallorca per les muntanyes, quan era més fàcil partir a França que a Palma i després, amb les voltes del Coll, quan molts de fora no s’atrevien a venir. S’ha anat fent arreplegant informacions, savieses, errors, il·lusions, costums… que l’han enriquit com no podia ser d’altra manera. Una riquesa cultural que l’ha fet tenir una església, començada al segle XIII i semiacabada (no es va acabar el projecte de l’arquitecte) amb una façana de Josep Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí, a principis del segle XX.
A més, de sempre, els sollerics han format grups i associacions de diferents tipus. És coneguda la dita “dos, com els de Sóller”, perquè aquí sembla que en tenim dos de tot: dos setmanaris, dos equips de futbol, dues corals, dos grups de ball popular, fins fa poc dos grups de teatre (ara, per sort ja n’hi ha més)… Una riquesa que s’ha de conservar, a pesar de qualsevol de les crisis que succeeixen periòdicament.
Però ara mateix no vull parlar només d’aquest poblet situat enmig de la Serra de Tramuntana. Vull concretar les excel·lències explicades anteriorment, en un esdeveniment que a mi m’agrada molt i que es ve produïnt des de fa quatre anys: la Nit de l’Art.
No és un esdeveniment que només es faci a Sóller. Afortunadament, de cada vegada hi ha més llocs que dediquen al menys una nit de l’any a les diferents disciplines artístiques. Però la de Sóller és especial, sí, pot ser perquè jo soc d’aquí però també perquè està immersa en un entorn d’art i d’història (l’Església de St. Bartomeu, el Casal Museu de Can Prunera, les cases senyorials fruit dels bons resultats comercials del segle XIX amb França…) Per una nit, tot gira entorn de l’art i en aquesta edició, el protagonista era el paper de diari i les seves possibilitats artístiques. Algunes de les obres presentades han estat elaborades amb aquest element.
De cada any hi ha més gent que exposa les seves creacions i més gent que surt al carrer per admirar-les. Si és una alegria que es faci la Nit de l’Art, encara ho és més veure tanta gent que la gaudeix.
Però no parlem més. Us deixo una mostra d’algunes de les obres que poguérem veure la nit d’aquest passat dissabte, 17 d’agost, pels carrers de Sóller. Enhorabona i gràcies als artistes, als organitzadors i al públic que hi participà.
Irving Stone: “l’art és un article de primera necessitat”.
Aina Pastor
Aina Pastor
Alejandro Huesgas
Alejandro Huesgas
Alejandro Huesgas
Bicicleta
Doris Shuldebauer
Espitall
Eugenio Offmann
Carrer de la Lluna
Foc
Laura Colom
Aquí podeu veure algunes obres més de les que es varen exposar.
A vegades a la vida et trobes amb persones especials. Persones que tenen un no saps què però que et fan sentir que no són com la resta de la gent. Quan parlo de persones especials sempre ho faig en sentit positiu, evidentment. A les que ens aporten “energia negativa” ja ni val la pena nomenar-les.
Una de les persones que jo conec amb un “no sé qué” especial és Teresa Matas, artista. Artista amb majúscules perquè no només fa obres magnífiques si no que les elabora i les viu i les viu i les elabora.
Ja fa bastants anys que vaig tenir la sort de col·laborar amb ella a una perfomance a l’antic Festival Isladencanta, a Mallorca. Una experiència increïble però per aquell temps jo encara no coneixia gaire a l’artista Teresa Matas ni la seva obra. Des de llavors hem mantingut el contacte i he pogut anar coneixent les seves creacions a través d’exposicions, retrospectives o videos.
Però darrerament i per diferents motius, he tingut la sort de parlar vàries estones amb ella i ha estat un veritable plaer fer-ho. Si la seva obra té molta força, ella encara l’augmenta quan t’explica com i perquè l’ha feta. Fins i tot quan t’explica que no sap perquè ha creat una obra sinó que li ha sortit de dins i que ha anat evolucionant fins que ha sentit que l’ha poguda donar per acabada…a vegades temporalment.
Teresa Matas, obra, paper,pintura, cosit
És i ha estat una dona amb una vida plena d’experiències. Desgraciadament no totes bones però ha sabut sobreviure gràcies al seu tarannà de lluitadora i gràcies a la seva obra. Crear és la seva vida, crear li ha ajudat en els moments més durs i encara ara succeeix així. Aquest voler lluitar i seguir cap amunt ha marcat les seves peces. Treballa el paper, el teixit, el metall, la fotografia, la pintura…Els seus colors predominants són el vermell i el negre, sobretot el negre als darrers anys. Però si mirem aquestes peces en negre no resulten desagradables, pesades o avorrides, tot el contrari. D’elles se’n desprén una força brutal. És cert que veient-les en persona es pot captar molt més l’energia que desprenen ( l’energia de l’autora que es reflecteix en elles ) però només veient-ne la imatge ja provoquen sensacions i emocions.
Teresa Matas, teixit “sin superación posible”
Vitalista i comunicadora una de les coses que més li agraden és això: comunicar. Diu que l’artista no és ningú ni l’obra no és res si no es comunica a un públic. Després, el públic ja actuarà segons senti o cregui. Pot ser que no li agradi, que li sigui indiferent o que li entusiasmin les creacions, però el pas de l’artista ja està fet: establir un diàleg per donar a conèixer a la gent el que duu a dins. Lamentablement, vivim èpoques de crisi i a l’art aquesta crisi encara es nota més. Moltes de les seves obres estan guardades esperant que hi hagi algú que es decideixi a exposar-les i fer-les veure. Tota una llàstima si pensem que Teresa Matas ha exposat a ARCO , que té obres a Portugal, Àustria, Alemanya o Estats Units , entre d’altres països però aquí no pot treure les seves creacions tant com voldria.
Teresa Matas, Ocells, paper i tela
Com ella també diu, la seva obra és el reflex de la seva vida, del seu esperit i que mai sap cap on es desenvoluparà. Estarem atents a veure aquest camí i el compartirem.
Aquest post vol servir per, com li agrada fer a Teresa Matas, comunicar i compartir la seva obra. Hi haurà algú a qui no li agradarà, altres que en restaran indiferents o d’altres que s’emocionaran però la comunicació ja estarà feta. Esperem que ben aviat poguem veure-la exposada a algun museu o a alguna galeria propera.
Si clickau damunt una imatge la podreu veure més grossa i també les següents.
Teresa Matas, obra, papel
Teresa Matas,obra, tejido
Teresa Matas, obra, papel
Teresa Matas
Teresa Matas, obra, papel, costura, tela
Teresa Matas, taller
Teresa Matas, obra, teixit, fragment
Aquí teniu unes quantes imatges més de l’obra de Teresa Matas.
Teresa Matas, teixit
Teresa Matas,
Teresa Matas, obra, fragment
Teresa Matas, obra, teixit
Teresa Matas, cartell retrospectiva al Casal Solleric
Teresa Matas, obra, teixit
I si voleu conèixer més de la seva obra us recomano el seu bloc
